M: Què feu aquí? Vinga, que feu tard!
H: Et puc fer una pregunta?
M: Va, ràpid.
H:  (preocupada) Què tens molt molt fred?
M: (sorpresa) No, per què m’ho preguntes?
H: El teu cap sembla de gel.
M: (ulls oberts com dues taronges)
H: No.. vull dir que els teus rínxols són gel.
F: (afirmant amb el cap i tocant-me suaument el cabell) Sí, sí.
M: (atònita)
F: Els teus rínxols són durs i lluents com el gel. No tens fred?
M: Aaah! No… això és perquè m’hi poso una escuma blanca com la neu perquè no se m’esverin tant!
H i F: (més tranquil.les) Ah! Adéu, fins demà.
M: (meravellada). Fins demà!

Relacionaven. Es feien preguntes. Es preocupaven pels altres. Anem bé, em vaig dir. No ho sabien, però havien fet metàfora, poesia dels meus rínxols. I jo no em tornaria, mica en mica, una mestra de neu.

Aquest matí, mentre em posava escuma al cabell, no he parat de somriure. No ho oblidaré mai.