Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb autors vinculats a l’Industrial Heritage!

Aquesta setmana acollim estudiants de Hengelo (Holanda) i Delitzsch (Alemanya). El grup de Gliwice (Polònia), malauradament no ha pogut venir. Juntament amb joves del nostre institut duen a terme un treball comú, Industrial  Heritage: Industry, History and Future, emmarcat dins el programa Erasmus+. Aquest és el segon any i ja s’acaba.

Aprofitem l’avinentesa per convidar-vos a llegir els textos que trobareu pel passadís de la planta baixa, juntament amb l’exposició de fotografies, relacionades amb el tema del treball.

Llegir (el món) té molt a veure amb establir connexions entre coses que no semblaven unides a primera vista. Georges Perec, escriptor francès nascut el 7 de març de 1936 ho sabia bé això. Fill de jueus morts a l’Holocaust, la seva obra cerca establir connexions i fer visibles nous sentits i possibilitats. Per ell, malgrat tot, encara és possible la poesia després d’Auschwitz. És conegut com l’escriptor del joc, del pudor, dels llarguíssims palíndroms –paraula o grups de paraules que es llegeixen igual d’esquerra a dreta que de dreta a esquerra- , de la novel·la sense la lletra E (la més comuna al francés), de les ciutats i les coses, de les enumeracions com aquesta que esteu llegint, dels Me’n recordo, de les Instruccions d’ús de la vida i de l’espai  -no us podeu perdre el seu meravellós Espècies d’espais!-… Però  tota la seva obra es podria entendre també com una reflexió sobre el pas del temps.

A veure si sabeu trobar aquesta cita! Erelaciona, d’alguna manera, amb part del que s’ha dit abans -potser no hagués dit exactament  això si hagués conegut  Les Aimerigues 😉 .

Un amic seu i també magnífic escriptor, Italo Calvino, amb qui va coincidir a l’Oulipo, el taller de literatura potencial creat per Raymond Queneau i François Le Lionnais, deia que no hi havia cap escriptor més com Perec. Calvino va escriure aquestes paraules en la seva obra Les ciutats invisibles, que semblen conversar amb les del seu amic Perec:

L’infern dels vius no és alguna cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts.  Hi ha dues maneres per no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai.

L’inhabitable, l’infern -que pot ser un espai d’acollida per refugiats cremat a Grècia per feixistes o l’Auschwitz dels  nens  treballant tot el dia a les mines de carbó i a les fàbriques tèxtils – i, al mateix temps, la necessitat de fer connexions, buscar un sentit, de transformar-lo i fer-lo esdevenir una altra cosa més humana. D’això va en essència el nostre projecte, no? No només l’Erasmus, vull dir. D’intentar comprendre això. De com pensar  i aprendre, de com atrevir-se a saber (Sapere aude!, busqueu-lo també per les “parets aimerigues”)  i no abandonar -malgrat tot- l’esperança de crear “llocs favorables a la felicitat”.

Us heu quedat amb ganes de més “connexions”?

Pregunteu-li a Andrea de primer de batxillerat que està llegint l’extraordinari Sobre la naturalesa de la destrucció, de W.G. Sebald que parla dels inhumans bombardejos aliats a civils a les ciutats alemanyes (entre elles, Dresden)  o reviseu La Teranyina de Jaume Cabré, novel·la sobre una Terrassa industrial en flames, en la qual ens hem basat per fer un challenge a l’intercanvi.

Que no es digui que qualsevol excusa no és bona per posar-se a llegir!

Entrada escrita en col·laboració amb  Vicent Albiñana, professor i coordinador de l’Erasmus+ de l’institut.

Deixa un comentari