Bon dia, bon dissabte, bona lectura amb… el Dia Mundial de la Poesia!
… i mentre la Terra s’ajardina -benvinguda ahir Primavera!- ens arriba avui, 21 de març, el Dia Mundial de la Poesia. Per celebrar-ho, l’Institut de les Lletres Catalanes -ILC-, fa la tria d’un autor/a i el seu un poema que es tradueix a nombroses llengües, mostrant la riquesa mundial de la poesia en un joc de tornaveu poètic. Us deixem amb l’enllaç del proposat enguany. Llegiu-lo a les vostres famílies en la vostra llengua materna!!!!
Aquesta setmana ens haguéssim trobat l’institut folrat de poemes. Molts haguessin estat escrits per vosaltres. Com que això no pot ser… fem-ho d’una altra manera! Escriviu els vostres poemes o els versos que us agradin a l’apartat de comentaris! I pels amants de la xarxa, ens agradarà molt MOLT que pengeu una fotografia al vostre perfil d’Instagram amb aquestes frases vostres que us hem llegit i ens han emocionat. Encara que no ho puguem veure perquè -i feu ben fet- és privat, etiqueteu-ho amb #DiaMundialDeLaPoesia #somaimerigues i @aimerigues. Així ens arribarà igualment. Pels més agosarats… us voleu gravar recitant-lo? L’envieu a castellamo@aimerigues.cat i us penjarem a l’Instagram de l’Institut!
Podeu seguir:
- pel Twitter a @poetadguardia Cada dia de confinament, un poema escrit expressament per l’ocasió.
- per l’Instagram @elixirpoetic Des de Terrassa al món!
FEM VOLAR LES PARAULES!!
(us enyorem!)
Us comparteixo uns versos del Jaime Gil de Biedma sobre el “Juego de hacer versos” que és la poesía:
Y los poemas son
un modo que adoptamos
para que nos entiendan
y que nos entendamos.
Altres poemes del mateix autor que sempre tinc sobre la tauleta de nit són: “Albada” ” Canción de aniversario”, “Compañeros de viaje” o “Pandémica y celeste”.
Bon dia de la poesia.
Sempre
El confinament
és una oportunitat (més)
pels de sempre.
Pels altres de sempre
és com sempre.
Una oportunitat inoportuna.
Un nou ofec
a l’ofec de sempre i
una nova ombra
a l’ombra de sempre.
Feliç dia de la poesia!
Comparteixo amb vosaltres dos que m’encanten. El primer, de Gabriel Ferrater; el segon, de José Ángel Valente.
Espero que us agradin!
A l’inrevés
Ho diré a l’inrevés. Diré la pluja
frenètica d’agost, els peus d’un noi
caragolats al fil del trampolí,
l’agut salt de llebrer que fa l’aroma
dels lilàs a l’abril, la paciència
de l’aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l’or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.
Latitud
No quiero más que estar sobre tu cuerpo
como lagarto al sol los días de tristeza.
Se disuelve en el aire el llanto roto,
al pie de las estatuas
recupera la hiedra
y tu mano me busca
por la piel de tu vientre
donde duermo extendido.
El pensamiento melancólico
se tiende, cuerpo, a tus orillas,
bajo el temblor del párpado, el delgado
fluir de las arterias,
la duración nocturna del latido,
la luminosa latitud del vientre,
a tu costado, cuerpo, a tus orillas,
como animal que vuelve a sus orígenes.