Category Archives: 30 de lectura

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb la narrativa no lineal!

Una narració, tant cinematogràfica com literària, segueix habitualment un patró lineal en què els personatges i les situacions evolucionen -l’un després de l’altre- fins arribar al desenllaç final.

Doncs bé, una possible alternativa a aquest patró consisteix a fer que, en determinats punts de la narració, el lector tingui l’oportunitat de decidir com continua l’acció.

És el que passa en els llibres del tipus escull la teva pròpia aventura, propis de la literatura juvenil. Segons les opcions escollides, la història és diferent. Probablement n’heu llegit alguna.

Molts escriptors han experimentat maneres d’escriptura alternativa, com és el cas de Rayuela, de Julio Cortázar, que es pot llegir de tres maneres diferents (aquesta obra es mereix una entrada sencera) o El almuerzo desnudo de William S. Burroughs: episodis no ordenats cronològicament  poden llegir-se de manera independent i es complementen, formant i donant ritme a la història  com l’engranatge d’un rellotge.

Avui en dia, amb la irrupció del món digital a la literatura, han aparegut les narracions hipertextuals, aquelles en que és el lector qui decideix com confecciona la seva lectura a través d’enllaços que et porten a hipertextos.

Us presentem dos exemples.

El primer és Sinferidad, de Benjamín Escalonilla.  Dos nois corren en moto pels carrers de Madrid al so de la música de “The Jesus & Mary Chain” de fons. El relat no requereix recórrer tots els enllaços, ni necessita seguir cap ordre a l’hora de clicar-los per a la seva correcta lectura.

El segon és Como el cielo los ojos d’Edith Checa. Tracta la mort d’una noia, la Isabel, des del punt de vista o perspectiva de tres nois. Clicant els ulls dels noms dels personatges, en l’ordre que vulguem, anirem avançant en el relat i a més a més hi podem afegir comentaris.

 

Us convidem a llegir-les a través dels enllaços.

Tota una experiència lectora!! Ens l’expliques?

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb l’Iris Murdoch!

 

Qui pronuncia aquest monòleg caracteritzada per Judi Dench és la irlandesa escriptora, filòsofa i Dama Comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic, Iris Murdoch (1919-1999). En el 20è aniversari de la seva mort es reediten les seves obres que tracten, des d’un coneixement literari profund i de manera enginyosa, els vincles afectius entre les persones, la incomunicació, l’amor com a comprensió, el sexe, la guerra, l’art,… i molts conflictes morals on cap possibilitat assumeix la posició de certesa. Aquí rau la seva força. És una autora que heu de tenir present.

Comenteu aquest fragment de la pel·lícula “Iris”, dirigida per Richard Eyre, basada en el llibre Elegia a Iris escrit pel qui fou el seu marit, el professor John Bayley, i també aquest recull de cites que ella ens va llegar. 

Solo podemos aprender a amar amando. Dios, si existiera, se reiría de su creación. El grito de la igualdad mueve a todo el mundo. Nada hay que iguale la inútil soledad de quienes están juntos en la jaula. Uno de los secretos de una vida feliz está en darse constantemente pequeños gustos. El desamor es muy esclarecedor. Durante un breve tiempo se ve el mundo con nuevos ojos. Hacer filosofía es explorar el propio temperamento, pero al mismo tiempo tratar de descubrir la verdad.  El alma humana anhela a lo eterno, de lo cual, aparte de algunos raros misterios de la religión, sólo el amor y el arte pueden procurar un reflejo. El amor es la difícil comprensión de que alguien diferente de uno mismo existe realmente. El amor, y consecuentemente el arte y la moral, es el descubrimiento de la realidad. Lo espiritual es antinatural. El alma no puede volar bajo la carga del pecado. Qué interesante, es revelador lo fácil que resulta asustar a la gente, desconcertar a alguien, perseguirlo y aterrorizarlo hasta hacerle perder la cabeza y convertir su vida en una pesadilla. No es de extrañar que florezcan los dictadores.

Cada llibre és el naufragi d’una idea perfecta.

El mar que se extiende ante mí mientras escribo, más que destellar, resplandece bajo el suave sol de mayo. Con el cambio de marea, se recuesta calladamente contra la tierra, casi sin huella de ondas ni espuma. Próximo al horizonte es de un púrpura suntuoso, marcado por líneas irregulares de verde esmeralda. En el horizonte es índigo. Cerca de la playa, donde la visión se da enmarcada por amontonamientos de desiguales rocas amarillas, hay una franja de verde más pálido, helado y puro, menos radiante y sin embargo opaco, no transparente. Estamos en el norte, y la luz brillante del sol no puede penetrar en el mar. Allí donde el agua golpea suavemente sobre las rocas sigue siendo una superficie de color, como una piel. El cielo sin nubes es muy pálido en el horizonte índigo, que le pone un leve trazo de plata. Su azul se intensifica y vibra hacia el cenit. Pero el cielo parece frío, hasta el sol parece frío. (Inici de El mar, el mar.1978)

L’Iris va escriure 26 novel·les -la primera Sota la xarxa, (1954) considerada una obra cabdal de la literatura anglesa del segle XX-, 6 assajos, 6 obres teatrals i 2 poemaris. Els últims anys de la seva vida es van perdre en la profundidat de la seva memòria degut a l’Alzheimer que va patir.

El passat enterra el passat i ha d’acabar en silenci, però pot ésser un silenci conscient, que resta amb els ulls oberts.

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb Joan Brossa!

Joan Brossa i Cuervo fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava com a «poesia» tot el que feia. És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX.

Aquest 19 de gener s’ha donat el tret de sortida a les activitats de l’Any Brossa, que commemoren el centenari del naixement del poeta.

Llegim aquest poema homenatge a Pompeu Fabra, filòleg català conegut  per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

Parleu d’aquest poema: títol, lèxic, recursos, relació amb l’autor i a qui homenatja…

Entreacte

Els mots corren a canviar-se
de vestit. Baixen els telons, i les bambolines
vénen de nou damunt els bastidors.
Els subjectes, els verbs i els adverbis,
ja vestits d’altra manera, tornen
a escena. Resta un grup
d’adjectius mirant pel
forat del teló.

El poema següent ara començarà.

Els ulls i les orelles del poeta, 1961

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb els llibres de La Marató!

De llibres n’hi ha de moltes menes i malgrat sabem que comparteixen uns mateixos objectius, alguns van una mica més enllà: són els llibres solidaris.

Comencem aquest 2019 amb el suggeriment de l’Ariadna del Río -alumna de 1r de Batxillerat i fins ara representant de l’alumnat al Consell Escolar- de dedicar l’entrada a divulgar els “Llibres de La Marató”.

Són llibres composats per relats curts d’autoria diferent, fruit de la solidaritat dels seus autors o autores i de les editorials. Els diners que es recapten de la seva venda, juntament amb els CD de música i les aportacions generoses de la gent, es destinen a la investigació mèdica de diverses malalties.  Per exemple, els tres últims anys han anat per l’ictus, lesions medul·lars i lesions traumàtiques (2016),  les malalties infeccioses (2017) i el càncer (2018).  “La Marató de TV3”  ja forma part del calendari d’esdeveniments de cada any i n’hem parlat en entrades anteriors.

En aquests llibres és fantàstic veure com un mateix tema es tractat de diverses maneres i estils.

Us deixem amb el conte Com ningú en carn posat, de l’Albert Villaró, extret del llibre del 2017 dedicat a les Malalties infeccioses.

Un investigador llegeix  el testament d’una noia, datat el 1348,  mentre prepara la tesina sobre les funestes epidèmies de pesta negra a Barcelona al segle XIV, que van acabar amb la vida d’un de cada tres ciutadans.  Reconeix pels carrers de la ciutat la petja d’aquelles persones, les seves vides i les seves morts.

Si voleu veure els inicis de la resta de relats que composen aquest llibre i conèixer els seus autors/es, cliqueu aquest enllaç.

Parleu d’aquesta lectura: què sabíeu de la pesta, què heu après, si us agraden els relats amb base històrica… què us sembla la finalitat última d’aquesta mena de llibres, què suposa per a les persones que pateixen una malaltia, com podem col·laborar,  l’estat de la investigació científica i mèdica al nostre país i els recursos que s’hi dediquen,…

 

Albert Villaró i Boix és un escriptor andorrà, nascut a la Seu d’Urgell (1964), historiador de formació. Col·labora en les publicacions Ara i Diari d’Andorra.

 

Bones vacances, bona lectura i… fins aviat!

Acabem un primer trimestre emocionant  ple de novetats i encarem el segon il·lusionats perquè la nostra biblioteca espera l’arribada de molts molts molts nous volums  que esperem presentar-vos i oferir-vos aquest segon trimestre.

Així, doncs, esperem retrobar-nos el dimarts 8 de gener, amb nous reptes de futur. Mentrestant…

Tot l’equip de professorat de l’institut us desitgem unes bones festes tot compartint aquests versos de Tagore en la seva Pregrària

On la ment no té por i el cap es manté alçat,
on el coneixement és lliure,
on el món no s’ha partit a trossos
amb estrets envans domèstics,
on les paraules brollen de la més profunda veritat,
on l’esforç incansable estén els braços vers la perfecció,
on el clar torrent de la raó no ha perdut el camí
vers la sorra d’un desert eixut de prejudicis morts,
on tu pots dirigir endavant la ment
vers pensaments i accions cada cop més obertes,…

Felicitat i cultura!

 

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb postals de l’ILC!

La Institució de les Lletres Catalanes (ILC) edita  postals literàries que reprodueixen versos i fragments de textos d’autors de la literatura catalana. El curs passat ja hi vam dedicar una entrada. Ens agraden aquestes cites que ens fan pensar, que ens mostren retalls de vida, que són finestres a la nostra literaturaEmpaperem el mur amb postals!

Què diria un llibre? I un poema?


Ens feu arribar alguna frase dels llibres que esteu llegint? En farem postal!

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb cançó d’amor!

Si avui parlo d’amor 
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que he fet tantes cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És potser per això
que me cal dir-ho ara.

Parlaré de les lleis
que fan del nostre cos
tan grollera mentida,
que potser caldrà dir
que les lleis han confós
plusvàlua amb família.
Potser no tinc raó,
potser tu, potser jo.

I parlaré d’aquells
per als qui el cos és presó
de passions condemnades,
i en un llit clandestí,
quan per fi ve la nit,
amagats s’amanyaguen.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

L’amor és el plaer
gratuït i sincer
d’un joc ple de frisances,
un poema de pells
on el sexe és l’accent
d’un senzill llenguatge.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que faré mil cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És només per això
que me cal dir-ho ara.

Lluis Llach. Cançó d’amor

Tertúlia: Comenteu aquesta cançó.

Què és per tu l’amor? T’agraden els llibres (narracions o poemes) que tracten aquest tema? Algun títol?
És un tema propi només del sexe femení?

Bon dia, bona setmana, bona lectura… noies!

vaig sentir-me bonica fins als dotze
quan va començar a madurar-me el cos com una fruita nova
i de sobte
els homes em miraven els malucs acabats de néixer i salivaven
els nens no volien jugar a cuit i amagar a l’hora del pati
volien tocar totes les parts noves
i desconegudes que tenia
les parts que no sabia com vestir
que no sabia com portar
i que mirava d’enterrar entre les costelles

tetes
deien
i odiava la paraula
odiava que em fes vergonya dir-la
que encara que es referís al meu cos
no em pertanyés
els pertanyia a ells
i la repetien com si
fos un mantra
tetes
va dir
ensenya-me-les
aquí no hi ha res a veure tret de culpa i de vergonya
miro de podrir-me a la terra que tinc sota els peus
però encara soc al davant
dels seus dits com ganxos
i quan ataca per adelitar-se en les meves mitges llunes
li mossego l’avantbraç i decideixo que odio aquest cos
dec haver fet alguna cosa horrible per mereixe’l

quan torno a casa li dic a la mare
els homes del carrer estan afamats
em diu
que no em vesteixi amb els pits penjant
em va dir als nois se’ls despertarà la fam si veuen fruita
diu que m’assegui encreuant les cames
com fan les dones decents
o els homes s’emprenyaran i es barallaran
va dir que puc estalviar-me problemes
si aprenc a comportar-me com una senyoreta
però el problema és
que no té cap sentit
no em puc ficar al cap
que hagi de convèncer la meitat de la població
mundial
que el meu cos no és el seu llit
tinc feina a aprendre les conseqüències de ser dona
quan hauria d’estar aprenent ciència i mates
m’agrada fer la roda i gimnàstica i no m’imagino
anar pel món amb les cames tancades
com si amaguessin un secret
com si acceptar les parts del meu cos
els convidés a tenir pensaments untuosos
no em sotmetré a la seva ideologia
perquè dir-nos putes és cultura de la violació
lloar les verges és cultura de la violació
no soc un maniquí en un aparador
de la teva botiga preferida
no pots vestir-me ni
llençar-me quan estigui gastada
no ets cap caníbal
el que fas no és responsabilitat meva
t’has de controlar tu

quan torno a l’escola
i els nois li xiulen al meu cul
els empenyo i els faig caure
potes enlaire
i els dic desafiadora
tetes
la cara que fan no té preu
 

el sol i les seves flors
© Rupi Kaur
© de la traducció: Bel Olid
© Editorial Empúries, 2018

 https://www.catorze.cat/noticia/10912/art/cr/ixer
*clicant el títol podreu llegir part del llibre, gentilesa de l’editorial.

#25nov

Bon dia, bona setmana, bona lectura… com una fulla!

Quan la tardor em desvesteix de flors
i fulles, quan els rius són catifes
ocres i fràgils sota els peus sorrers,
closos els ulls, penso en estols d’orenetes.

De bon matí, t’asseus a la riba del riu.
Albires, riu enllà, una fulla que neda
damunt l’aigua verdosa. La marques amb els ulls
mentre es va acostant amb actitud distreta.
Observes bé com és, els colors i la forma,
i com es mou seguint el riu que l’empeny
o l’arrossega; tu no ho sabràs mai això.
De tant en tant, algun remolí juganer
la capbussa. però de bell nou emergeix.

Arriba al teu costat i et cal prendre les regnes:
¿Vols fer-la teva o bé la deixes que transiti
riu avall? Més tard, massa tard serà.
La fulla, amb orgull, també hi vol dir la seva
i fa com que ve amb tu i com que s’ho repensa.
Mentre tots dos dubteu, s’esmuny entre el joncar.
Amb mirada perduda, tristament l’acompanyes
fins el meandre fred que la rapta per sempre.

Amors que arriben i se’n van: com una fulla.

Fidel Gangonells i Borràs. Ocres. Parnass ediciones, 2018

El moment vital en què et trobes ara mateix, amb què el pots comparar?

Nota: El Fidel, en saber que publicàvem el seu poema, ens n’ha dedicat un altre, fet de bell nou per nosaltres. Doblem el nostre sincer agraïment, poeta!

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb llibres a 451º Fahrenheit!

Berlín. Nit del 10 de maig de 1933. Uns 25.000 llibres són cremats en una gran foguera pública a la Opernplatz (avui Plaça Bebel) per estudiants, professors i homes afins al partit nazi. Aquesta acció es va estendre a moltes places del país. Entre tots, uns 40.000 volums.  Motiu: ser d’autors d’origen jueu o d’altres de contingut censurat segons la seva ideologia.

Dàrsena* de A Coruña (Galícia). 18 d’agost de 1936. Milers de llibres segrestats de biblioteques, escoles, ateneus populars varen ser cremats a la vista de tothom per falangistes, un mes després del cop d’estat militar del general Francisco Franco. Motiu: castigar la cultura de la classe obrera, de per se d’esquerres, i biblioclasme.

Manuel Rivas, en el seu llibre Los libros arden mal (2006), ens evoca aquest fet a l’inici de la seva novel·la, punt de partida del retrat del què va viure aquesta ciutat gallega durant els 40 anys de la dictadura a Espanya i que contribueix a la recuperació de la seva memòria històrica. 800 pàgines d’excel·lent narrativa que s’empassen soles.

A Fahrenheit 451, Ray Bradbury imagina un règim totalitari en una societat distòpica* on els llibres estan prohibits i es cremen les biblioteques i les cases que els contenen. El bomber protagonista  descobreix el veritable valor que tenen, acaba odiant el què fa, incendia el seu cap de departament i se suma a un grup subversiu que difon el continguts dels llibres que han après de memòria.  No us el perdeu! A què es deu el seu títol? A la temperatura a la que arriba el paper quan se’l crema.

Rivas i Bradbury tracten els llibres com a reus*, els personifiquen: darrere de cada llibre hi ha una persona, una vida, uns sentiments.

Mechtild Albert, de la Universitat de Bonn, compara aquestes dues lectures que tenen en comú el compromís antitotalitari davant la crema de llibres, calmen de la barbàrie cultural, en un article que recomanem als joves de Batxillerat. Si us interessa el tema de la crema de llibres durant el franquisme, podeu llegir aquest article publicat a La Voz de la República, l’agost d’aquest 2018.

Aquells que cremen llibres acaben tard o d’hora cremant homes, va escriure el poeta alemany Heinrich Heine el 1823. A la foguera de Berlín van fogallejar algunes de les seves obres més de 110 anys després. Premonitori.

La crema de llibres s’anomena Bibliocaust.  La de les persones, Holocaust.

Tot plegat per reflexionar-hi i no oblidar MAI.

*Dàrsena: lloc protegit d’un port on es fa la càrrega i descàrrega dels vaixells. *Reu: Persona que ha estat declarada culpable i condemnada a complir una pena. *Distòpica: Relatiu a la narrativa que parla de societats fictícies opressives, generalment situades en un futur.

Nota: Una entrada massa llarga pel format, massa curta per aquesta temàtica. La continuarem.

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb dones esperit!

L’entrada d’avui és fruit d’una associació d’idees. En tens una i aquesta et porta a una altra fins confegir un tot. També us passa? Comencem.

Aquest llarg cap de setmana s’ha celebrat el XXIV Saló del Manga a Barcelona coincidint amb la festivitat de Tots Sants i el Dia dels Difunts. Ja sabem que sou molts els amants d’aquest gènere literari, però d’altres, gens ni mica. No patiu. Avui n’hi ha per tots els gustos lectors.

Primera idea. Pels amants del manga us recomanem un llibre, però que pel contingut pot interessar a tothom: La dama de las nieves. L’hem trobat a una pàgina molt interessant de fòrum lector: Què llegeixes?  Podeu llegir l’argument a l’enllaç. La Dama de les Neus és una dona misteriosa que ningú sap si és un esperit o una deessa, però tothom en coneix la seva llegenda.

Segona idea. Tafanejant les activitats del saló hem descobert que s’ha fet un concurs de Cosplay (コスプレKosupure), contracció de costume-play -interpretar disfraçat. És un tipus de acció representativa on els participants, coneguts com a cosplayers, es vesteixen de personatges de obres de ficció: mangas, còmics, videojocs o pel·lícules. La coneixíeu? Una proposta molt atractiva que només solem fer quan representem una obra de teatre.

Tercera idea. No us agrada el manga, però parlant de mites orals i dones esperit enigmàtiques… Qui no es resisteix a una narració de por i misteri truculenta? En el recull de llegendes de Catalunya hem ensopegat amb La dama blanca.

Quarta idea. No patiu, avui no us suggerim llegir disfraçats… però sí en veu alta. Poseu-vos dramàtics, traieu la vostra millor entonació i aconseguiu posar la pell de gallina als oients amb aquesta llegenda de la Cerdanya basada en… un fet verídic? L’esgarrifor està servida.

Bona lectura!

Bon dia, bona setmana, bona lectura… sota la pluja!

La Tardor i les seves pluges ens conviden a la lectura. A vegades, quan la melangia ens invaeix, res millor que tenir entre les mans un llibre de poesia. Però no caurem en tòpics: a aquest gènere no li cal la tardorada, ni l’arribada de Notos*, ni la sageta de Cupido*, ni la fam, ni el dolor, ni l’esclat de la Natura, ni la guerra… per ser llegit, per ser escrit. O potser sí. Vosaltres decidiu. Potser gaudir amb un Llibre n’hi ha prou. No obstant la Poesia, com la Filosofia, ens ajuda a entendre la vida. La dels altres. La nostra.

Mentre la pluja cau, llegim…

Tengo que decir algo me digo
Palabras que se disuelven en la boca
Alas que de repente son percheros
Donde el grito cae crece una mano
Alguien mata nuestro nombre según libro
¿Quién le arrancó los ojos a la estatua?
¿Quién colocó esta lengua alrededor del Llanto?
Tengo algo que decir me digo
Y me hincho de pájaros por fuera
Labios que caen como espejos Aquí
Allá dentro las distancias se reúnen
Este norte o este sur son un ojo
Vivo alrededor de mí mismo
Estoy aquí allá entre peldaños de carne
A la intemperie
Con algo que decir me digo. (Federico García Lorca)

El vespre no diu res d’avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d’una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d’aguantar temps fet present abans d’hora, no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha passat. Sí, també faig col·lecció de dies, però els tinc tots repetits. (Gabriel Ferrater)

Us animem a recitar un poema al vostre grup. Ens ho feu saber?

*Notos: Segons la mitologia grega, els vents eren divinitats de l’element aeri, fills d’Astreu i d’Eos. Notos era el vent del sud, portava les tempestes de finals de l’estiu i de la tardor. *Cupido: El déu de l’amor infant gairebé sempre amb ales, tot i que de vegades apareix tibant l’arc. Encarna la bellesa i l’atracció amorosa.

[Dediquem aquesta entrada al Joan i al Vicent]

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb la natura!

Últimament hem observat que pàgines de la secció de cultura dels diaris fan ressó de la literatura sobre la natura. Aquesta està agafant tanta volada que fins i tot aquest cap de setmana s’ha celebrat el primer festival Liternatura adreçat als lectors que els agrada explorar: fantàstic!!

D’articles com els del diari Ara del 20 d’octubre de @jordinopca, del de Xarxanet  i El Periódico, entre d’altres, n’extraiem aquesta entrada lectora. Si entreu en els enllaços, hi trobareu ressenyes de llibres que us capbussen en el camp d’aquest coneixement tan divers i apassionant.

Descobrireu que les aus tenen cervells petits, però això no significa que siguin ximples: són capaços desenvolupar un llenguatge, realitzar operacions matemàtiques i utilitzar instruments, igual que els  simis, els elefants o els cetacis. O que als pops els agrada jugar, tenir relacions sexuals eròtiques i que saben, a través del gust de la nostra pell, si estem contents o tristos. Sabeu que els cetacis tenen una intel·ligència emocional superior a la humana? Posseeixen cervells connectats col·lectivament: estan al corrent del què pensen i senten els seus companys.

Llibres capaços de fer-nos sentir com els arbres suen i creixen buscant la llum igual que les persones buscant el coneixement, fer-nos percebre com els camps de blat de moro cruixen mentre les canyes augmenten una polzada al dia o fer-nos viure l’aventura d’una arrel per buscar aigua…

Si estàs iniciant l’ESO, aquesta pàgina de Bobolino t’agradarà, sens dubte.  Llibres que et respondran interrogants, que et portaran de viatge al Big Bang, que et revelaran biografies captivadores i si li vols perdre la por a la química, veuràs què fàcil és només obrint  pestanyes…

Sigues un lectornàtur!

Les biblioteques t’ho fan possible!

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb els bandolers de sant Llorenç!

El dijous d’aquesta setmana, el 18 d’octubre, celebrarem el nostre VIII Aplec a La Mola, una sortida amb molt significat per la nostra comunitat aimeriga. Com tots recordeu,  aquest cim de 1.103,2 m d’altitud és el punt culminant del massís de sant Llorenç del Munt. Al voltant del Monestir romànic, els companys de 1r de Batxillerat ens han preparat una gimcana d’activitats per passar-ho d’allò més bé.

Però sabíeu que pels camins de les contrades del Parc Natural hi havien recorregut una colla de bandolers que feien posar els pèls de punta als habitants que s’hi desplaçaven? Entre ells, Joan Muntada i en Capablanca.

Corrien els segles XVI i XVII. La violència era una pràctica freqüent a la Catalunya de l’època.  Els bandolers no eren cap mena de Robin Hood a la catalana que  donaven el botí als pobres, com a molt en daven una part com a agraïment als seus còmplices o el repartien entre la seva colla. Però la literatura renaixentista del XIX els va convertir en herois del poble que lluitaven contra la tirania i la injustícia moral dels senyors i dels reis.

En Joan Muntada, àlies “lo minyó de Sant Llorenç Savall, formava part de la quadrilla del famós Perot Rocaguinarda, que campava per Osona  i només assaltava els rics.  Les gestes d’en Rocaguinarda  van ser tan conegudes que Miguel de Cervantes el va anomenar al  seu “Quijote”: ¡Oh, valeroso Roque! cuya fama no hay límites en la tierra que la encierren!

En Capablanca actuava en solitari des dels 15 anys. Coneixia tots els racons, forats i amagatalls de Sant Llorenç. El caminant, si no hi volia deixar la pell, sabia que havia de posar els seus estalvis damunt la capa blanca que es trobava a terra. Si li plantava cara, el bandoler des de l’amagatall li ventava un tret de pedrenyal (arma de foc semblant a una pistola de canó llarg, que es disparava amb pedra foguera)… Qualsevol no ho feia!

Estigueu alerta mentre pugeu cap a La Mola: potser l’ànima d’algun d’aquests bandolers us pica l’ullet en algun giravolt…

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb òpera!

L’òpera és una de les manifestacions artístiques més completes que existeixen: teatre i música es donen la mà. La poesia, el cant, la decoració i la música estan tan íntimament entrellaçats que  uns sense els altres no són res.  Un exemple d’aquest gènere és Les noces de Fígaro, de W.A. Mozart. El seu argument és còmic o festiu, predominant els temes d’embolics matrimonials i sàtires sobre costums socials.

Si voleu veure i llegir el llibret de l’Acte I d’aquesta obra, cliqueu l’enllaç.

Una de les soprano* que la va interpretar va ser la barcelonina Montserrat Caballé, que per la seva trajectòria ja se la considera “catalana universal” i “Diva* del segle XX”. Aquest dissabte, 6 d’octubre, ens vam despertar amb la notícia de la seva mort.

Quin millor homenatge a aquest gènere i a la cantant que, des d’aquesta pàgina, escoltem i fruïm, potser tot llegint el nostre llibre en silenci, “Dove sono i bei momenti?”, que pertany a l’Acte III d’aquesta bella òpera de Mozart interpretada per la preciosa veu de la Montserrat.

Soprano*: cantant femenina amb la veu més aguda. Diva*: Cantant d’òpera de renom.