Projecte Egipte (1r d’ESO)

Dins el projecte de competència transversal del segon trimestre l’alumnat de primer d’ESO ens ha regalat aquestes danses. Gaudiu-les!





Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb el Dia Mundial de la Poesia!

La Unesco va declarar el dia 21 de març Dia Mundial de la Poesia.  Aquest dijous, com cada any, arreu dels territoris de parla catalana  se celebra una gran festa de la paraula i les lletres amb activitats presencials i a les xarxes.   La Institució de les Lletres Catalanes (ILC) tria un autor/a a qui s’encarrega un poema que es tradueix a nombroses llengües, mostrant la riquesa mundial de la poesia en un joc de tornaveu poètic de gran extensió territorial.  La autora d’enguany és l’escriptora Rosa Fabregat,  Doctora en Farmàcia, Acadèmica de l’Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i Creu de Sant Jordi 2017.

POESIA
Música de l’ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.

Rosa Fabregat

 

 

 

Llegiu aquest poema en les llengües que parleu a casa o que us encurioseixin. 

Cliqueu la paraula POESIA i escolliu! 

Us aninem a penjar a les xarxes que utilitzeu  els versos que us agraden amb la seva autoria i l’etiqueta #DiaMundialdelaPoesia #dmp19

Omplim el centre de versos i cançons!

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb lletres de cançons que ens poden matar!

Aquest divendres passat, 8 de març, la majoria de vosaltres heu participat en activitats entorn el Dia Internacional de les Dones, una diada que a aquestes alçades del segle XXI encara cal reivindicar perquè els estats continuin ajudant a crear condicions favorables per a l’eliminació de la discriminació de les dones i per a la seva plena participació al procés de desenvolupament social, entre d’altres.

Cada any, des d’aquesta pàgina, us oferim lectures literàries d’autores que menen a la reflexió entorn al tema. Però no només hi ha el camí de la literatura per a la denúncia. Enguany, hem trobat un article de la revista digital Catorze.cat que creiem del tot necessari que llegiu. Pareu compte amb les lletres de les cançons que soleu cantar? La música contagiosa de moltes d’elles ens ho fan obviar, i ja podem vindicar el què vulguem amb el puny enlaire quan resulta que en el nostre dia a dia perpetuem d’una manera ben alegre allò que estem acusant. Tots els esterotips que desmuntem per una banda, els eternitzem per una altra.  Llegim l’article:

“No olvides que tu cuerpo me pertenece”, “Yo quiero una mujer como la tele/ que hable solo cuando uno quiere”, “Pegarte, luego violarte hasta que digas sí”. El masclisme és estructural i, encara ara, normalitzat. La música que es fa i que es consumeix, moltes cançons de gran èxit, són un fidel reflex del que som com a societat.

El col·lectiu Devermut s’ha proposat denunciar-ho en aquest vídeo, en què dones de diversos sectors de l’art i la comunicació canten fragments de cançons que moltes vegades passen desapercebuts i que són clarament violents, misògins i masclistes.

QUÈ US HA SEMBLAT? 

EL DEBAT ESTÀ SERVIT!

Nota: Agraïm a @CatorzeCat la publicació d’aquest article.

Vaga 8 de març

Us informem que per demà divendres dia 8 de març hi ha una convocatòria de vaga feta per algunes organitzacions sindicals d’estudiants i professors que, al nostre centre i tal i com està recollit a les NOFC, pot ser seguida tant pel professorat com per l’alumnat de 3r, 4t i batxillerat.

L’institut Les Aimerigues és i ha estat sempre radicalment escrupolós amb el dret a l’expressió de la protesta, la reivindicació i la vaga perquè creiem que exercir aquest dret de forma reflexiva i responsable és també un element educatiu i de creixement personal de primer ordre.

En el cas de l’alumnat, això no treu, però, que si volem que aquesta (i qualsevol) convocatòria tingui aquest efecte educatiu i d’apoderament, cal que en parleu a casa. És tasca de les famílies la reflexió compartida per tal d’assegurar, bé sigui una participació activa i responsable, bé sigui una posició crítica de rebuig a la mobilització.

Com que l’afectació a nivell de professorat no és gaire significativa:

  1. l’activitat al centre es durà a terme respectant l’horari marc de tot l’alumnat del centre: de 8:00 a 14:30.
  2. per tal de garantir el dret del professorat adherit a la vaga, les guàrdies corresponents es faran al pati.
  3. l’alumnat que s’hi adhereixi lliurement haurà de portar un justificant de la falta d’assistència signada per les famílies (excepte en el cas de l’alumnat major d’edat).

Moltes gràcies.

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb l’Imanol Buisan!

L’Imanol Buisan (Terrassa, 1985) és un dissenyador gràfic i artista del collage. Afegeixen els qui el coneixen que és feminista, transeünt, ciclista i a voltes il·lús. Aquesta setmana es presentarà a l’alumnat de 2n d’ESO perquè plegats duran a terme el projecte “Escames” emmarcat dins el [TERRAoasi], laboratori d’Art i Educació de l’Ajuntament de Terrassa.

L’eix principal del seu treball és un projecte diari que porta realitzant des de 2014, un treball personal on barreja art i vida. Col·labora en diversos fanzins (publicacions de temàtica cultural, feta amb pocs mitjans, generalment per aficionats, dedicats a l’art, la música, el cinema, el còmic, la ciència-ficció….) i participa en exposiciona individuals i col·lectives.

Parlar amb ell és un goig, així que aprofitem l’avinentesa de tenir-lo entre nosaltres perquè, a banda de parlar d’art,  ens expliqui els seus interessos lectors.

La veritat que ara no tinc molt de temps per llegir amb la feina i el “collagear”, però m’agrada com escriuen Javier Cercas i Carlos Ruiz Zafón. El meu llibre favorit és Los renglones torcidos de Dios de Torcuato Luca de Tena.  M’agrada també molt un fragment de La voz dormida de la Dulce Chacón, en el qual una dona està pentinat una altra mentre es va menjant una carta que li escriu, crec que algun familiar: la tinc com tatuada al cervell.

Antes de tragarse el papel, Hortensia lo retiene en la boca. Lo ha leído más de veinte veces. Lo ha memorizado y sigue las instrucciones de Felipe. No lo rompas, podrían encontrar los pedazos. No quiere tragar, desea mantener en su boca los besos que le manda Felipe. No lo quemes, podrían sorprenderte antes de que hubiera ardido por completo. Quiere saborear su nombre, escrito por la mano de Felipe. Cómetelo, Tensi, no sabe mal, y piensa en mí. La celulosa se va deshaciendo y Hortensia no quiere tragar. Piensa que estaré en tu boca, Tensi. La bola seca que se formó al principio es ya una pasta amarga con sabor a tinta. No quiere tragar, pero los pasos de la guardiana se acercan. Te mando muchos besos, Tensi, todos los que no he podido darte. Los pasos de la guardiana se acercan. Te mando muchos besos, Tensi. Los pasos de la guardiana resuenan por la galería, es la hora del taller. Aguanta, vida mía. El sonido metálico y creciente de las llaves se suma al ruido de la puerta al abrirse. Hortensia intenta tragar. Te quiero, Tensi. El esfuerzo de papel y tinta le produce arcadas. Por aquí andamos igual, mal y bien según el día. Pero Hortensia controla sus náuseas, y traga. Por la noche, cuando cambiamos de campamento y  se ven las estrellas, miro siempre la nuestra, pronto la veremos juntos, muy pronto.
La náusea y el esfuerzo por tragar provocan una lágrima de Hortensia.

El darrer llibre que em vaig comprar és l’Empestat, un poema que va teatralitzar el Jordi Oriol i el Carles Pedragosa que és impressionant.

M’agrada la narrativa que no parla directament d’un conflicte social, però que utilitza aquest escenari per explicar una història comú. Encara que tampoc llegeixo massa i intento acabar els llibres que començo, últimament els acabo deixant i en començo un altre i així eternament.

Imanol, ens has deixat sis enllaços lectors i un impactant fragment que mereixen ser llegits amb la mateixa delicadesa que tu, engalzes papers fins que es descarnen del seu continent original per iniciar una nova vida en llibertat, trencant esteriotips i prejudicis.

Gràcies per compartir el teu temps amb nosaltres! Ens delectarem amb els teus collages…

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb la narrativa no lineal!

Una narració, tant cinematogràfica com literària, segueix habitualment un patró lineal en què els personatges i les situacions evolucionen -l’un després de l’altre- fins arribar al desenllaç final.

Doncs bé, una possible alternativa a aquest patró consisteix a fer que, en determinats punts de la narració, el lector tingui l’oportunitat de decidir com continua l’acció.

És el que passa en els llibres del tipus escull la teva pròpia aventura, propis de la literatura juvenil. Segons les opcions escollides, la història és diferent. Probablement n’heu llegit alguna.

Molts escriptors han experimentat maneres d’escriptura alternativa, com és el cas de Rayuela, de Julio Cortázar, que es pot llegir de tres maneres diferents (aquesta obra es mereix una entrada sencera) o El almuerzo desnudo de William S. Burroughs: episodis no ordenats cronològicament  poden llegir-se de manera independent i es complementen, formant i donant ritme a la història  com l’engranatge d’un rellotge.

Avui en dia, amb la irrupció del món digital a la literatura, han aparegut les narracions hipertextuals, aquelles en que és el lector qui decideix com confecciona la seva lectura a través d’enllaços que et porten a hipertextos.

Us presentem dos exemples.

El primer és Sinferidad, de Benjamín Escalonilla.  Dos nois corren en moto pels carrers de Madrid al so de la música de “The Jesus & Mary Chain” de fons. El relat no requereix recórrer tots els enllaços, ni necessita seguir cap ordre a l’hora de clicar-los per a la seva correcta lectura.

El segon és Como el cielo los ojos d’Edith Checa. Tracta la mort d’una noia, la Isabel, des del punt de vista o perspectiva de tres nois. Clicant els ulls dels noms dels personatges, en l’ordre que vulguem, anirem avançant en el relat i a més a més hi podem afegir comentaris.

 

Us convidem a llegir-les a través dels enllaços.

Tota una experiència lectora!! Ens l’expliques?

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb l’Iris Murdoch!

 

Qui pronuncia aquest monòleg caracteritzada per Judi Dench és la irlandesa escriptora, filòsofa i Dama Comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic, Iris Murdoch (1919-1999). En el 20è aniversari de la seva mort es reediten les seves obres que tracten, des d’un coneixement literari profund i de manera enginyosa, els vincles afectius entre les persones, la incomunicació, l’amor com a comprensió, el sexe, la guerra, l’art,… i molts conflictes morals on cap possibilitat assumeix la posició de certesa. Aquí rau la seva força. És una autora que heu de tenir present.

Comenteu aquest fragment de la pel·lícula “Iris”, dirigida per Richard Eyre, basada en el llibre Elegia a Iris escrit pel qui fou el seu marit, el professor John Bayley, i també aquest recull de cites que ella ens va llegar. 

Solo podemos aprender a amar amando. Dios, si existiera, se reiría de su creación. El grito de la igualdad mueve a todo el mundo. Nada hay que iguale la inútil soledad de quienes están juntos en la jaula. Uno de los secretos de una vida feliz está en darse constantemente pequeños gustos. El desamor es muy esclarecedor. Durante un breve tiempo se ve el mundo con nuevos ojos. Hacer filosofía es explorar el propio temperamento, pero al mismo tiempo tratar de descubrir la verdad.  El alma humana anhela a lo eterno, de lo cual, aparte de algunos raros misterios de la religión, sólo el amor y el arte pueden procurar un reflejo. El amor es la difícil comprensión de que alguien diferente de uno mismo existe realmente. El amor, y consecuentemente el arte y la moral, es el descubrimiento de la realidad. Lo espiritual es antinatural. El alma no puede volar bajo la carga del pecado. Qué interesante, es revelador lo fácil que resulta asustar a la gente, desconcertar a alguien, perseguirlo y aterrorizarlo hasta hacerle perder la cabeza y convertir su vida en una pesadilla. No es de extrañar que florezcan los dictadores.

Cada llibre és el naufragi d’una idea perfecta.

El mar que se extiende ante mí mientras escribo, más que destellar, resplandece bajo el suave sol de mayo. Con el cambio de marea, se recuesta calladamente contra la tierra, casi sin huella de ondas ni espuma. Próximo al horizonte es de un púrpura suntuoso, marcado por líneas irregulares de verde esmeralda. En el horizonte es índigo. Cerca de la playa, donde la visión se da enmarcada por amontonamientos de desiguales rocas amarillas, hay una franja de verde más pálido, helado y puro, menos radiante y sin embargo opaco, no transparente. Estamos en el norte, y la luz brillante del sol no puede penetrar en el mar. Allí donde el agua golpea suavemente sobre las rocas sigue siendo una superficie de color, como una piel. El cielo sin nubes es muy pálido en el horizonte índigo, que le pone un leve trazo de plata. Su azul se intensifica y vibra hacia el cenit. Pero el cielo parece frío, hasta el sol parece frío. (Inici de El mar, el mar.1978)

L’Iris va escriure 26 novel·les -la primera Sota la xarxa, (1954) considerada una obra cabdal de la literatura anglesa del segle XX-, 6 assajos, 6 obres teatrals i 2 poemaris. Els últims anys de la seva vida es van perdre en la profundidat de la seva memòria degut a l’Alzheimer que va patir.

El passat enterra el passat i ha d’acabar en silenci, però pot ésser un silenci conscient, que resta amb els ulls oberts.

Exposició “Les Dones d’Aigua”

A Terrassa hi ha un grup de dones que defensa la gestió pública i democràtica de l’aigua. Elles s’autoanomenen Dones d’Aigua, un terme mitològic que fa referència a les dones enigmàtiques que vivien en gorgs i llacunes, estanys i rierols envoltades de màgia i misteri.

La seva lluita queda lluny de misteris i secrets arcans, la seva lluita ha estat aconseguir que l’aigua a Terrassa deixés d’estar en mans privades i passés a qui realment li pertany: al municipi.

El planeta blau ens crida, ens reclama que li parem atenció. I l’aigua, aquest bé comú fonamental per a la vida, ha de pertànyer a la col·lectivitat si volem que tingui llarga vida. Lluny d’interessos econòmics que només busquen engolir tot el que els aporti diners i beneficis exclusius.

Fins el 22 de febrer podeu gaudir de la preciosa i interessant exposició que ens han deixat al vestíbul de l’institut. I la cortina, metàfora d’una cascada, espera que hi pengeu els vostres missatges convertits en gota d’aigua.

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb Joan Brossa!

Joan Brossa i Cuervo fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava com a «poesia» tot el que feia. És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX.

Aquest 19 de gener s’ha donat el tret de sortida a les activitats de l’Any Brossa, que commemoren el centenari del naixement del poeta.

Llegim aquest poema homenatge a Pompeu Fabra, filòleg català conegut  per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

Parleu d’aquest poema: títol, lèxic, recursos, relació amb l’autor i a qui homenatja…

Entreacte

Els mots corren a canviar-se
de vestit. Baixen els telons, i les bambolines
vénen de nou damunt els bastidors.
Els subjectes, els verbs i els adverbis,
ja vestits d’altra manera, tornen
a escena. Resta un grup
d’adjectius mirant pel
forat del teló.

El poema següent ara començarà.

Els ulls i les orelles del poeta, 1961

Diada de l’esport

Ni tan sols el mal temps és capaç de fer perdre la fe i les ganes a qui hi posa totes les ganes i la fe en allò que fa.

Felicitats a tots i a totes les qui vàreu fer que la diada fos molt més que una festa de l’esport; que vàreu ser capaços de convertir-la en pura complicitat i convivència. I especialment a vosaltres, gent de 4t d’ESO, al vostre èxit només el supera el nostre agraïment.

Aquí l’àlbum complet

L’activitat física acaba provocant aquell tipus de rialla que surt directament dels pulmons oxigenats i els músculs cansats … tot i que aquesta provingui de la xocolata d’esmorzar!

Gràcies Sònia, Anna i Iñaki … també 😉

DENIP 19. Els murs de la vergonya

Konstantinos Kavafis.  Murs

Sense respecte, sense vergonya, sense pietat,
van construir murs grans i alts, al voltant meu.

I sec, ara i aquí, desesperat i sol.
No penso en res més: aquest destí

em rossega la ment.

Tenia moltes coses a fer, fora d’aquí.
Com és que no els vaig veure quan

aixecaven els murs?

Cap soroll de paletes, cap veu, no vaig sentir.
Imperceptiblement ens van tancar,

fora del món

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb “El meu amic Nietzsche”

Friedrich Nietzsche fou un filòsof alemany considerat un dels més influents en el pensament del segle XX. La seva crítica exhaustiva de la cultura, la religió i la filosofia occidental, basant-se en l’anàlisi de les actituds morals (positives i negatives) cap a la vida va influir profundament generacions posteriors de teòlegs, filòsofs, psicòlegs, poetes, novel·listes i dramaturgs.

Va escriure un dels llibres que es considera imprescindible en aquest segle: Així parlà Zaratustra. Diuen que és un llibre superb, farragós i sentimental alhora, de comprensió difícil, però que ha aconseguit commoure i entusiasmar polítics, escriptors, músics i filòsofs. Un dels conceptes que apareix és el del superhome o la superació de l’home.

Lucas és un nen d’una favela de Brasil que no aconsegueix llegir bé. Això afecta tot el seu aprenentatge. Un dia troba aquest llibre de Nietzsche i a partir d’aquí es produeix un canvi. Aquest és l’argument de Meu amigo Nietzsche, curt molt premiat i dirigit per Fáuston da Silva que ens mostra que llegir comprensivament és una habilitat essencial, i que el desenvolupament cultural pot transformar el món.

Arrenca’t els taps de les orelles i escolta! Vull que parlis! Amunt! Amunt!
Aquí hi ha bastants trons perquè també les tombes aprenguin a escoltar.
Esborra dels teus ulls la son i tota miopia, i tota ceguesa. ¡Escolta també amb els ulls! La meva veu és medicina fins per als cecs de naixement.
I un cop despert hauràs estar-ho per sempre.

Comenteu aquest curtmetratge:

  • L’evolució de Lucas, el perquè es diu que és una bomba, què dirieu si tinguéssiu a Lucas per company…
  • La importància de tenir habilitats lectores, la poca presència de la filosofia en el currículum, la relació entre cultura i desenvolupament personal i social…

Bon dia, bona setmana, bona lectura… amb els llibres de La Marató!

De llibres n’hi ha de moltes menes i malgrat sabem que comparteixen uns mateixos objectius, alguns van una mica més enllà: són els llibres solidaris.

Comencem aquest 2019 amb el suggeriment de l’Ariadna del Río -alumna de 1r de Batxillerat i fins ara representant de l’alumnat al Consell Escolar- de dedicar l’entrada a divulgar els “Llibres de La Marató”.

Són llibres composats per relats curts d’autoria diferent, fruit de la solidaritat dels seus autors o autores i de les editorials. Els diners que es recapten de la seva venda, juntament amb els CD de música i les aportacions generoses de la gent, es destinen a la investigació mèdica de diverses malalties.  Per exemple, els tres últims anys han anat per l’ictus, lesions medul·lars i lesions traumàtiques (2016),  les malalties infeccioses (2017) i el càncer (2018).  “La Marató de TV3”  ja forma part del calendari d’esdeveniments de cada any i n’hem parlat en entrades anteriors.

En aquests llibres és fantàstic veure com un mateix tema es tractat de diverses maneres i estils.

Us deixem amb el conte Com ningú en carn posat, de l’Albert Villaró, extret del llibre del 2017 dedicat a les Malalties infeccioses.

Un investigador llegeix  el testament d’una noia, datat el 1348,  mentre prepara la tesina sobre les funestes epidèmies de pesta negra a Barcelona al segle XIV, que van acabar amb la vida d’un de cada tres ciutadans.  Reconeix pels carrers de la ciutat la petja d’aquelles persones, les seves vides i les seves morts.

Si voleu veure els inicis de la resta de relats que composen aquest llibre i conèixer els seus autors/es, cliqueu aquest enllaç.

Parleu d’aquesta lectura: què sabíeu de la pesta, què heu après, si us agraden els relats amb base històrica… què us sembla la finalitat última d’aquesta mena de llibres, què suposa per a les persones que pateixen una malaltia, com podem col·laborar,  l’estat de la investigació científica i mèdica al nostre país i els recursos que s’hi dediquen,…

 

Albert Villaró i Boix és un escriptor andorrà, nascut a la Seu d’Urgell (1964), historiador de formació. Col·labora en les publicacions Ara i Diari d’Andorra.

 

La Fumera 2.0

Comencem el 2019 amb una notícia excel·lent: tornem a editar la revista de l’institut, aquest cop en format digital; La Fumera 2.0. L’optativa de Revista Digital ha posat en marxa tota la maquinària i ha estat capaç de dur a terme aquesta publicació extraordinària que, diríem, fa un pas més enllà de les revistes escolars a l’ús i s’atreveix, no només amb les notícies locals (molt interessants!) sinó que ho fa amb notícies d’àmbit més global i amb el desenvolupament de grans temes en profunditat.

La millor manera d’agrair aquesta feina és que la llegim. Si no tota, almenys fullegeu i entreteniu-vos en allò que us cridi més l’atenció. Val molt la pena.

Enhorabona a l’equip de redacció. Heu fet un treball molt professional.

Bones vacances, bona lectura i… fins aviat!

Acabem un primer trimestre emocionant  ple de novetats i encarem el segon il·lusionats perquè la nostra biblioteca espera l’arribada de molts molts molts nous volums  que esperem presentar-vos i oferir-vos aquest segon trimestre.

Així, doncs, esperem retrobar-nos el dimarts 8 de gener, amb nous reptes de futur. Mentrestant…

Tot l’equip de professorat de l’institut us desitgem unes bones festes tot compartint aquests versos de Tagore en la seva Pregrària

On la ment no té por i el cap es manté alçat,
on el coneixement és lliure,
on el món no s’ha partit a trossos
amb estrets envans domèstics,
on les paraules brollen de la més profunda veritat,
on l’esforç incansable estén els braços vers la perfecció,
on el clar torrent de la raó no ha perdut el camí
vers la sorra d’un desert eixut de prejudicis morts,
on tu pots dirigir endavant la ment
vers pensaments i accions cada cop més obertes,…

Felicitat i cultura!