El jazz és un estil musical únic que es va originar al sud dels Estats Units d’Amèrica, però que té alhora les seves arrels a l’Àfrica i barreja tradicions musicals tant africanes com europees. El dimarts 30 d’abril arreu del món es commemora el Dia Internacional del Jazz.

Abans de l’aparició d’estructures socials d’integració com ara el lloc de treball, el sistema educatiu o els equips d’esport professionals, els grups de jazz eren un exemple de tolerància, cooperació, improvisació i entesa mútua,  un espai de llibertat d’expressió i emancipació de la dona.  Per tant, aquest llenguatge musical -que ha esdevingut universal-  significa llibertat, diàleg, solidaritat i ajuda mútua. I aquests són alguns dels valors fonamentals de la humanitat. Coneguem-lo!

Terrassa, des del 1953, és una ciutat de tradició jazzística i on s’hi celebra durant el mes de març un dels festivals més importants.

Durant aquesta setmana viurem jazz a l’institut.  A la biblioteca hi trobareu una exposició de llibres i discs compactes entorn aquest tema: llegiu i escolteu música!

El jazz et fa millor persona, David Murray, saxofonista participant en el Festival de Jazz de Terrassa 2019.

A Berlin, obrint el Festival de Jazz de 1964, Martin Luther King va descriure amb precisió què és el jazz i quina és la seva relació amb l’ésser humà modern. Podeu sentir el seu discurs en veu de diferents músics en aquest video:

Jazz speaks for life (¡!)
This is triumphant music.
Everybody has the Blues.
Everybody longs for meaning.
Everybody needs to love and be loved.
Everybody needs to clap hands and be happy.

Aquest divendres passat, 8 de març, la majoria de vosaltres heu participat en activitats entorn el Dia Internacional de les Dones, una diada que a aquestes alçades del segle XXI encara cal reivindicar perquè els estats continuin ajudant a crear condicions favorables per a l’eliminació de la discriminació de les dones i per a la seva plena participació al procés de desenvolupament social, entre d’altres.

Cada any, des d’aquesta pàgina, us oferim lectures literàries d’autores que menen a la reflexió entorn al tema. Però no només hi ha el camí de la literatura per a la denúncia. Enguany, hem trobat un article de la revista digital Catorze.cat que creiem del tot necessari que llegiu. Pareu compte amb les lletres de les cançons que soleu cantar? La música contagiosa de moltes d’elles ens ho fan obviar, i ja podem vindicar el què vulguem amb el puny enlaire quan resulta que en el nostre dia a dia perpetuem d’una manera ben alegre allò que estem acusant. Tots els esterotips que desmuntem per una banda, els eternitzem per una altra.  Llegim l’article:

“No olvides que tu cuerpo me pertenece”, “Yo quiero una mujer como la tele/ que hable solo cuando uno quiere”, “Pegarte, luego violarte hasta que digas sí”. El masclisme és estructural i, encara ara, normalitzat. La música que es fa i que es consumeix, moltes cançons de gran èxit, són un fidel reflex del que som com a societat.

El col·lectiu Devermut s’ha proposat denunciar-ho en aquest vídeo, en què dones de diversos sectors de l’art i la comunicació canten fragments de cançons que moltes vegades passen desapercebuts i que són clarament violents, misògins i masclistes.

QUÈ US HA SEMBLAT? 

EL DEBAT ESTÀ SERVIT!

Nota: Agraïm a @CatorzeCat la publicació d’aquest article.