Una narració, tant cinematogràfica com literària, segueix habitualment un patró lineal en què els personatges i les situacions evolucionen -l’un després de l’altre- fins arribar al desenllaç final.

Doncs bé, una possible alternativa a aquest patró consisteix a fer que, en determinats punts de la narració, el lector tingui l’oportunitat de decidir com continua l’acció.

És el que passa en els llibres del tipus escull la teva pròpia aventura, propis de la literatura juvenil. Segons les opcions escollides, la història és diferent. Probablement n’heu llegit alguna.

Molts escriptors han experimentat maneres d’escriptura alternativa, com és el cas de Rayuela, de Julio Cortázar, que es pot llegir de tres maneres diferents (aquesta obra es mereix una entrada sencera) o El almuerzo desnudo de William S. Burroughs: episodis no ordenats cronològicament  poden llegir-se de manera independent i es complementen, formant i donant ritme a la història  com l’engranatge d’un rellotge.

Avui en dia, amb la irrupció del món digital a la literatura, han aparegut les narracions hipertextuals, aquelles en que és el lector qui decideix com confecciona la seva lectura a través d’enllaços que et porten a hipertextos.

Us presentem dos exemples.

El primer és Sinferidad, de Benjamín Escalonilla.  Dos nois corren en moto pels carrers de Madrid al so de la música de “The Jesus & Mary Chain” de fons. El relat no requereix recórrer tots els enllaços, ni necessita seguir cap ordre a l’hora de clicar-los per a la seva correcta lectura.

El segon és Como el cielo los ojos d’Edith Checa. Tracta la mort d’una noia, la Isabel, des del punt de vista o perspectiva de tres nois. Clicant els ulls dels noms dels personatges, en l’ordre que vulguem, anirem avançant en el relat i a més a més hi podem afegir comentaris.

Us convidem a llegir-les a través dels enllaços.

Tota una experiència lectora!! Ens l’expliques?

Qui pronuncia aquest monòleg caracteritzada per Judi Dench és la irlandesa escriptora, filòsofa i Dama Comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic, Iris Murdoch (1919-1999). En el 20è aniversari de la seva mort es reediten les seves obres que tracten, des d’un coneixement literari profund i de manera enginyosa, els vincles afectius entre les persones, la incomunicació, l’amor com a comprensió, el sexe, la guerra, l’art,… i molts conflictes morals on cap possibilitat assumeix la posició de certesa. Aquí rau la seva força. És una autora que heu de tenir present.

Comenteu aquest fragment de la pel·lícula “Iris”, dirigida per Richard Eyre, basada en el llibre Elegia a Iris escrit pel qui fou el seu marit, el professor John Bayley, i també aquest recull de cites que ella ens va llegar. 

Solo podemos aprender a amar amando. Dios, si existiera, se reiría de su creación. El grito de la igualdad mueve a todo el mundo. Nada hay que iguale la inútil soledad de quienes están juntos en la jaula. Uno de los secretos de una vida feliz está en darse constantemente pequeños gustos. El desamor es muy esclarecedor. Durante un breve tiempo se ve el mundo con nuevos ojos. Hacer filosofía es explorar el propio temperamento, pero al mismo tiempo tratar de descubrir la verdad.  El alma humana anhela a lo eterno, de lo cual, aparte de algunos raros misterios de la religión, sólo el amor y el arte pueden procurar un reflejo. El amor es la difícil comprensión de que alguien diferente de uno mismo existe realmente. El amor, y consecuentemente el arte y la moral, es el descubrimiento de la realidad. Lo espiritual es antinatural. El alma no puede volar bajo la carga del pecado. Qué interesante, es revelador lo fácil que resulta asustar a la gente, desconcertar a alguien, perseguirlo y aterrorizarlo hasta hacerle perder la cabeza y convertir su vida en una pesadilla. No es de extrañar que florezcan los dictadores.

Cada llibre és el naufragi d’una idea perfecta.

El mar que se extiende ante mí mientras escribo, más que destellar, resplandece bajo el suave sol de mayo. Con el cambio de marea, se recuesta calladamente contra la tierra, casi sin huella de ondas ni espuma. Próximo al horizonte es de un púrpura suntuoso, marcado por líneas irregulares de verde esmeralda. En el horizonte es índigo. Cerca de la playa, donde la visión se da enmarcada por amontonamientos de desiguales rocas amarillas, hay una franja de verde más pálido, helado y puro, menos radiante y sin embargo opaco, no transparente. Estamos en el norte, y la luz brillante del sol no puede penetrar en el mar. Allí donde el agua golpea suavemente sobre las rocas sigue siendo una superficie de color, como una piel. El cielo sin nubes es muy pálido en el horizonte índigo, que le pone un leve trazo de plata. Su azul se intensifica y vibra hacia el cenit. Pero el cielo parece frío, hasta el sol parece frío. (Inici de El mar, el mar.1978)

L’Iris va escriure 26 novel·les -la primera Sota la xarxa, (1954) considerada una obra cabdal de la literatura anglesa del segle XX-, 6 assajos, 6 obres teatrals i 2 poemaris. Els últims anys de la seva vida es van perdre en la profundidat de la seva memòria degut a l’Alzheimer que va patir.

El passat enterra el passat i ha d’acabar en silenci, però pot ésser un silenci conscient, que resta amb els ulls oberts.

Joan Brossa i Cuervo fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava com a «poesia» tot el que feia. És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX.

Aquest 19 de gener s’ha donat el tret de sortida a les activitats de l’Any Brossa, que commemoren el centenari del naixement del poeta.

Llegim aquest poema homenatge a Pompeu Fabra, filòleg català conegut  per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

Parleu d’aquest poema: títol, lèxic, recursos, relació amb l’autor i a qui homenatja…

De llibres n’hi ha de moltes menes i malgrat sabem que comparteixen uns mateixos objectius, alguns van una mica més enllà: són els llibres solidaris.

Comencem aquest 2019 amb el suggeriment de l’Ariadna del Río -alumna de 1r de Batxillerat i fins ara representant de l’alumnat al Consell Escolar- de dedicar l’entrada a divulgar els “Llibres de La Marató”.

Són llibres composats per relats curts d’autoria diferent, fruit de la solidaritat dels seus autors o autores i de les editorials. Els diners que es recapten de la seva venda, juntament amb els CD de música i les aportacions generoses de la gent, es destinen a la investigació mèdica de diverses malalties.  Per exemple, els tres últims anys han anat per l’ictus, lesions medul·lars i lesions traumàtiques (2016),  les malalties infeccioses (2017) i el càncer (2018).  “La Marató de TV3”  ja forma part del calendari d’esdeveniments de cada any i n’hem parlat en entrades anteriors.

En aquests llibres és fantàstic veure com un mateix tema es tractat de diverses maneres i estils.

Us deixem amb el conte Com ningú en carn posat, de l’Albert Villaró, extret del llibre del 2017 dedicat a les Malalties infeccioses.

Un investigador llegeix  el testament d’una noia, datat el 1348,  mentre prepara la tesina sobre les funestes epidèmies de pesta negra a Barcelona al segle XIV, que van acabar amb la vida d’un de cada tres ciutadans.  Reconeix pels carrers de la ciutat la petja d’aquelles persones, les seves vides i les seves morts.

Si voleu veure els inicis de la resta de relats que composen aquest llibre i conèixer els seus autors/es, cliqueu aquest enllaç.

Parleu d’aquesta lectura: què sabíeu de la pesta, què heu après, si us agraden els relats amb base històrica… què us sembla la finalitat última d’aquesta mena de llibres, què suposa per a les persones que pateixen una malaltia, com podem col·laborar,  l’estat de la investigació científica i mèdica al nostre país i els recursos que s’hi dediquen,…

Albert Villaró i Boix és un escriptor andorrà, nascut a la Seu d’Urgell (1964), historiador de formació. Col·labora en les publicacions Ara i Diari d’Andorra.