Recta final abans de les merescudes vacances de Setmana Santa!

L’equip de l’àmbit lingüístic, amb el suport de la resta de professorat, estem preparant la Diada de Sant Jordi que celebrarem just el primer dia de la tornada a l’institut, el 23 d’abril.

Us fem una proposta. Voleu renovar la vostra biblioteca? Al llarg d’aquesta última setmana porteu llibres que a casa ja s’han llegit i no us importi bescanviar: us donarem un val per cadascun  i el dia de la Diada podreu intercanviar-los pels que més us agradin de la paradeta que trobareu al pati. Que us ho voleu pensar? El mateix dia també podreu fer-ho. Que no us voleu desempallegar de cap? En trobareu a 1 € per adquirir. I si el vostre desig és regalar-lo, hi trobareu targetes per escriure-hi una dedicatòria.

Recordeu,  la lectura…

 Sigueu feliços!

Un dels somnis de la humanitat ha estat viatjar a la Lluna.  Es va aconseguir, ara fa 50 anys, quan el 1969 l’astronauta Neil Armstrong hi va posar els peus per primera vegada.  Celebrem, doncs, aquest esdeveniment, però heu de saber que, literàriament, molts escriptors  ja la “havien trepitjat” abans que ell.

Així podem llegir alguns d’aquests viatge imaginaris a:

• la Història vertadera, de l’escriptor grec Llucià de Samòsata, (segle II), precedent clàssic de la literatura fantàstica i la ciència-ficció.  Narra els viatges d’uns aventurers que després de travessar les columnes d’Hèrcules arriben a una illa misteriosa i posteriorment són traslladats a la Lluna, on participen en una guerra interestel·lar fins a poder tornar a la Terra i seguir el seu periple marítim.
•  L’altre món, o els Estats i Imperis de la Lluna, de Cyrano de Bergerac (1619-1655) en que el protagonista arriba a la Lluna gràcies a una untura de medul·la de vaca, substància que segons l’autor és fortament absorbida pel satèl·lit terrestre.
• De la Terra a la Lluna (1865) i Al voltant de la Lluna (1869), dues novel·les del famós francès Jules Verne, molt sorprenents perquè els lectors s’adonen que força de les previsions que va escriure s’apropen molt al que s’ha dut a terme en la realitat un segle després: la trajectòria del projectil; l’emplaçament del seu llançament  i del telescopi que ha de seguir la seva trajectòria;  la prova a l’interior del vehicle a la que se sotmet el protagonista que anticipa els entrenaments actuals dels cosmonautes; la caiguda al Pacífic en el retorn a la Terra…  Deien d’ell que era un visionari, però el cert és que es va envoltar de bons matemàtics!
• Objectiu: la Lluna (1950),  el còmic en què en Tintín arriba a la Lluna acompanyat pel Milú, el capità Haddock i el professor Tornassol. Ja sabeu que les il·lustracions d’Hergé es caracteritzen per la fidelitat de la realitat: no va escriure un relat de ciència-ficció, sinó que es va posar en contacte amb experts en astronàutica i va estudiar la tecnologia de l’època per escriure i dibuixar la història.  No us perdeu la lectura d’aquest reportatge que us ho explica!
• I per últim una curiositat: Sabeu quina mascota acompanya els astronautes als seus viatges? Snoopy! No podien tenir millor company de viatge que aquell que representa millor que ningú la idea “Segueix els teus somnis allà on et portin“ i del “desig d’anar més enllà del que un sembla destinat”.

Una narració, tant cinematogràfica com literària, segueix habitualment un patró lineal en què els personatges i les situacions evolucionen -l’un després de l’altre- fins arribar al desenllaç final.

Doncs bé, una possible alternativa a aquest patró consisteix a fer que, en determinats punts de la narració, el lector tingui l’oportunitat de decidir com continua l’acció.

És el que passa en els llibres del tipus escull la teva pròpia aventura, propis de la literatura juvenil. Segons les opcions escollides, la història és diferent. Probablement n’heu llegit alguna.

Molts escriptors han experimentat maneres d’escriptura alternativa, com és el cas de Rayuela, de Julio Cortázar, que es pot llegir de tres maneres diferents (aquesta obra es mereix una entrada sencera) o El almuerzo desnudo de William S. Burroughs: episodis no ordenats cronològicament  poden llegir-se de manera independent i es complementen, formant i donant ritme a la història  com l’engranatge d’un rellotge.

Avui en dia, amb la irrupció del món digital a la literatura, han aparegut les narracions hipertextuals, aquelles en que és el lector qui decideix com confecciona la seva lectura a través d’enllaços que et porten a hipertextos.

Us presentem dos exemples.

El primer és Sinferidad, de Benjamín Escalonilla.  Dos nois corren en moto pels carrers de Madrid al so de la música de “The Jesus & Mary Chain” de fons. El relat no requereix recórrer tots els enllaços, ni necessita seguir cap ordre a l’hora de clicar-los per a la seva correcta lectura.

El segon és Como el cielo los ojos d’Edith Checa. Tracta la mort d’una noia, la Isabel, des del punt de vista o perspectiva de tres nois. Clicant els ulls dels noms dels personatges, en l’ordre que vulguem, anirem avançant en el relat i a més a més hi podem afegir comentaris.

Us convidem a llegir-les a través dels enllaços.

Tota una experiència lectora!! Ens l’expliques?

Qui pronuncia aquest monòleg caracteritzada per Judi Dench és la irlandesa escriptora, filòsofa i Dama Comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic, Iris Murdoch (1919-1999). En el 20è aniversari de la seva mort es reediten les seves obres que tracten, des d’un coneixement literari profund i de manera enginyosa, els vincles afectius entre les persones, la incomunicació, l’amor com a comprensió, el sexe, la guerra, l’art,… i molts conflictes morals on cap possibilitat assumeix la posició de certesa. Aquí rau la seva força. És una autora que heu de tenir present.

Comenteu aquest fragment de la pel·lícula “Iris”, dirigida per Richard Eyre, basada en el llibre Elegia a Iris escrit pel qui fou el seu marit, el professor John Bayley, i també aquest recull de cites que ella ens va llegar. 

Solo podemos aprender a amar amando. Dios, si existiera, se reiría de su creación. El grito de la igualdad mueve a todo el mundo. Nada hay que iguale la inútil soledad de quienes están juntos en la jaula. Uno de los secretos de una vida feliz está en darse constantemente pequeños gustos. El desamor es muy esclarecedor. Durante un breve tiempo se ve el mundo con nuevos ojos. Hacer filosofía es explorar el propio temperamento, pero al mismo tiempo tratar de descubrir la verdad.  El alma humana anhela a lo eterno, de lo cual, aparte de algunos raros misterios de la religión, sólo el amor y el arte pueden procurar un reflejo. El amor es la difícil comprensión de que alguien diferente de uno mismo existe realmente. El amor, y consecuentemente el arte y la moral, es el descubrimiento de la realidad. Lo espiritual es antinatural. El alma no puede volar bajo la carga del pecado. Qué interesante, es revelador lo fácil que resulta asustar a la gente, desconcertar a alguien, perseguirlo y aterrorizarlo hasta hacerle perder la cabeza y convertir su vida en una pesadilla. No es de extrañar que florezcan los dictadores.

Cada llibre és el naufragi d’una idea perfecta.

El mar que se extiende ante mí mientras escribo, más que destellar, resplandece bajo el suave sol de mayo. Con el cambio de marea, se recuesta calladamente contra la tierra, casi sin huella de ondas ni espuma. Próximo al horizonte es de un púrpura suntuoso, marcado por líneas irregulares de verde esmeralda. En el horizonte es índigo. Cerca de la playa, donde la visión se da enmarcada por amontonamientos de desiguales rocas amarillas, hay una franja de verde más pálido, helado y puro, menos radiante y sin embargo opaco, no transparente. Estamos en el norte, y la luz brillante del sol no puede penetrar en el mar. Allí donde el agua golpea suavemente sobre las rocas sigue siendo una superficie de color, como una piel. El cielo sin nubes es muy pálido en el horizonte índigo, que le pone un leve trazo de plata. Su azul se intensifica y vibra hacia el cenit. Pero el cielo parece frío, hasta el sol parece frío. (Inici de El mar, el mar.1978)

L’Iris va escriure 26 novel·les -la primera Sota la xarxa, (1954) considerada una obra cabdal de la literatura anglesa del segle XX-, 6 assajos, 6 obres teatrals i 2 poemaris. Els últims anys de la seva vida es van perdre en la profundidat de la seva memòria degut a l’Alzheimer que va patir.

El passat enterra el passat i ha d’acabar en silenci, però pot ésser un silenci conscient, que resta amb els ulls oberts.