Són la Rosa Sayeras i el Joan Martínez que tots coneixeu. I doncs? Doncs perquè els profes també escriuen. I també guanyen premis. I que ambdós ho siguin de l’àmbit de Tecnomat ens mostra que la comunicació, l’escriure, la literatura… no són un reducte de l’àmbit lingüístic, com no ho és la matemàtica, per exemple, que ja heu experimentat que la trobem arreu. Benvinguts a la transversalitat del coneixement!

Ens plau presentar-vos dos textos literaris diferents, amb estils diferents adequats cadascun al seu gènere i premiats ambdós en els Jocs Florals d’enguany. En aquesta pàgina hem pogut llegir textos guanyadors de categoria jove. Avui ho farem de la categoria d’adults. Són textos emocionants, però llargs. Per això el conte de la Rosa, concretament, caldrà llegir-lo a partir d’un enllaç perquè no tenim prou espai. Que els gaudiu com ho hem fet els que els hem llegit abans!!

SÒNIA (Joan Martínez)

Em dic Mateu i ella és la Sònia.
No cal que li pregunteu res.
No hi sent.
Ni tampoc parla.
Només escriu.
Escriu tot el dia;
i de vegades també a la nit.

Ho fa amb una ploma que havia estat de la seva mare.
Una preciosa estilogràfica Kynsey amb plomí d’or de 14 quirats.
Fa una lletra ovalada i lleugerament inclinada cap endavant.
És una escriptura que sembla com feta de lletres de gelatina.

Però no fa servir mai tinta negra.
Perquè sap que les vides alegres escrites en tinta negra són mentida;
i si escrivís les tristes, aleshores serien inconsolables.
A ella li agrada la tinta Waterman de color blau Florida.
Perquè és veritat que no hi sent.
Ni tampoc parla.
Però sí que hi veu.
I sap que la vida és de color blau Florida.

Té un preciós escriptori ‘abattant’ d’estil isabelí en fusta de noguera
i un desig incontrolable d’escriure-ho tot;
de treure la vida i les paraules de la gàbia del soroll
i arrecerar-les en un càlid i delicat paper verjurat Galgo de 90 grams.

Perquè contra la lògica maleducada
i sota un llum de sobretaula Led Scarlett Crom de 5 Watts
la Sònia sap que només el silenci escriu paraules lliures.
Ella no hi sent.
Ni tampoc parla.
I jo llegeixo una vida plena de vida escrita en tinta blava.

“NEW BALANCE” (Rosa Cristina Sayeras)

A tu, papa, perquè sense ser-hi, ets ben present. A tu, mama, perquè t´admiro de manera infinita.

Jordi i Montse, per ser-hi sempre junts.

Aparentment podia semblar un calçat esportiu normal. No ho era i n´estava convençuda. Quan li vaig preguntar a la mama si podia quedar-me aquelles vambes que havia trobat en una bossa al garatge, es va quedar perplexa, però no ho va dubtar: “Et van bé? Si et van bé, segur que et correspon fer-les servir a tu”, em va deixar caure amb un somriure agredolç. Així va ser com aquell divendres quatre de setembre de 2015, mentre buscava algun objecte perdut entre el merder del garatge, vaig trobar unes New Balance blaves i blanques que ràpidament em vaig apropiar.

Decisió presa. Sí, em semblava una causa adequada. Aquelles esportives em servirien per córrer, explorar i conèixer tots els camins i corriols que envoltaven Llampaies. Ni gimnasos, ni Barcelona, ni Terrassa; es quedaven a Llampaies per acompanyar-me en les corregudes dels caps de setmana.

[…] cliqueu el títol del conte per continuar llegint-lo a la pàgina del